Reflexió final

M’agradaria tancar aquest bloc compartint les reflexions que he extret de l’experiència de fer “d’aprenent d’etnògrafa”, aquesta és la reflexió que m’emporto;

“Destacar l’aportació que ha representat aquest exercici en la mirada i la praxis com a educadora. Prendre consciència que per estudiar els fenòmens socials es bàsic tenir una mirada crítica, que abraci el màxim de factors per tal d’interpretar de forma global la realitat de la qual partim, donar veu als propis actors per acostar-nos a les claus que ens permeti construir el corpus teòric que requerirem per a poder comprendre amb més profunditat els fenòmens socials i les persones amb i per les que treballem.

L’etnografia ajuda per una banda a comprendre i per l’altra a projectar noves estratègies, nous models d’acció, que parteixen del coneixement de les persones, dels processos, per tal d’oferir un nou sentit i una nova mirada sobre les accions que es proposen, sempre en un sentit de millora, d’acotar els serveis en base al coneixement dels subjectes i de les relacions que s’estableixen.

L’etnografia és també relació, relació amb els altres, i ens brinda estratègies d’abordament o de tractament amb les persones que són bàsiques per a la nostra feina, que es basa fonamentalment en la comunicació, així mateix ens acompanya cap el camí de l’objectivitat permetent-nos veure els individus amb totes les seves dimensions, més enllà dels propis filtres. També ens mostra que el ritme i els processos de cada persona no els podem determinar nosaltres (encara que estiguem emparats en programes o projectes amb temporitzacions concretes), sinó que és en la creació de la sinèrgia entre educador/etnògraf i individu on recau el pes dels encontres i de la informació que cerquem. A nivell personal aquestes son les principals competències que crec que ens aporta l’etnografia en la mirada com a educadors.

A partir del que he experimentat en aquest exercici crec que l’etnografia és una oportunitat per a repensar no tant sols els col·lectius o els fenòmens socials amb els que treballem, sinó per a repensar-nos com a educadors i per tenir aquest esperit d’investigar, d’aprofundir en el sentit i la direcció de tot el que fem, és un camí sobre la reflexió crítica per a prendre consciència de les orientacions de la nostra praxis professional.”

No pretenc pensar si és o no encertada, el que valoro és que a nivell personal m’ha fet reflexionar molt al voltant dels conceptes i idees que acabo d’exposar, i que relaciono sobretot amb l’actitud a l’hora de posicionar-me davant del món, davant dels altres.

Recta final

He de demanar disculpes per la falta d’actualització del blog (vaig haver de deixar el meu personal per manca de temps i d’afició per les actualitzacions.... i mira que m'agradava, però imagineu el que em costa!!).

Avui em disposo a fer una mega- actualització explicant el més important de les vuit últimes entrades al quadern de camp (que vaig tancar el passat dia 3 de desembre un cop feta l’entrevista). Com que m’agradaria que l’explicació fos clara he optat per una sèrie de subapartats que recullen les reflexions derivades de l’experiència de tots aquests dies:

Extreure informació a nivell grupal

Parlar amb petits grups permet veure com es posiciona cadascú, com contrasten opinions entre els participants i afavoreix que cadascú exposi la seva pròpia experiència i la defensi. També permet conèixer els rols dins del grup i amb el temps pots delimitar la presència de quins informants és positiva (afavoreix la participació) i quina es negativa (quan ell parla la resta assenteixen, involuntàriament anul·la l’opinió dels demés que es contenen).

Una de les limitacions és que no et permet aprofundir en el cas a cas, crec que,  a no ser que es plantegés explícitament un treball compartit a partir de les històries de vida, posar-te a aprofundir fent preguntes de segons quins temes podria provocar el rebuig o l’enuig dels informants.

Per tant introduir els temes d’estudi a nivell de grup és una bona manera de trencar el gel, de que els informants parlin i reflexionin sobre el tema, tot i que després es fa difícil aprofundir en les individualitats. En el medi obert per tal de poder tenir converses de tu a tu cal “estar” molta estona a l’espai, fins que es donen petits moments de calma que has d’aprofitar per entrar en la particularitat. Al llarg de tota l’observació participant he treballat amb grups petits, que m’han servit per extreure informacions generals, però per  aprofundir en el meu tema d’estudi m’hagués calgut més temps per anar del petit grup al cas per cas.

El dia 7 per exemple em vaig disposar a indagar en quina mesura el que deien els demés o l’experiència que havien tingut en els serveis ela afectava a ells a l’hora d’utilitzar-los. Vaig recollir opinions diverses, però estic convençuda que si hagués formulat la pregunta a títol individual hagués descobert una sèrie d’informació que va quedar continguda pel fet d’estar xerrant en petit comité (els altres als que es referia la pregunta, formaven part del pròpi grup!)

Una aposta arriscada i... poc ètica?

Un dels dies  (i arrel de la meva tasca professional) se’m va presentar l’oportunitat d’observar in situ (fent un acompanyament)  la interacció directe entre un dels nois i un dels serveis. D’entrada ja vaig posar en dubte l’ètica de la meva proposició, i és que vaig fer l’observació sense avisar a l’informant del que feia (i per tant sense el seu consentiment) però vaig considerar que avisar-lo podia fer variar el seu comportament.  L’informació extreta de la situació observada va ser francament interessant i valoro que caldria experimentar-ho amb tots els informants per extreure informació rellevant (veure de primera mà les seves reaccions i la dels professionals que als atenen, a què anomenen ells una mala o bona experiència...)

Amb tot,  insisteixo en la manera com vaig obtenir aquesta informació, a banda del risc (s’hagués pogut enfadar i amb raó) no vaig respectar la llibertat de l’informant al no poder triar ell lliurement si m’autoritzava o no a fer-ho.  A posteriori crec que hagués pogut trobar altres fórmules per tal de demanar-li permís sense entrar en detalls (que afectessin al canvi de conducta) i que em permetessin actuar de forma transparent (i ètica) i obtenir igualment dades interessants.

L’informant clau canvia

Un dels moments més angoixants al llarg de tot el treball etnogràfic ha estat la dificultat que m’ha suposat que l’informant a qui havia de fer l’entrevista anés posposant la trobada i que al final reconegués que ja no la volia fer (per motius personals). Han estat moments difícils bàsicament per la temporització de l’estudi, crec que si hagués estat un estudi obert, simplement hagués esperat a que l’informant pogués fer la trobada amb mi, mesurant de forma diferent “el problema” que suposava no poder fer-ho en el moment pactat inicialment.  Però com hem vist al llarg de la matèria i de la pròpia experiència, s’ha de respectar el moment de cadascú i no em puc mostrar molesta amb el primer informant. Així doncs d’una dificultat n’ha sortit una oportunitat, i és que de la segona informant  no havíem recollit fins al moment cap aportació, i és ella mateixa la que se’ns presenta com a alternativa.  Tot i la immediatesa en la proposta de realització de l’entrevista (l’endemà mateix) es mostra predisposada a participar activament.

L’entrevista

La valoració de l’entrevista és positiva, hem obtingut molta informació (ha resultat que aquesta segona informant també ha estat clau, tot i que d’entrada en podíem desconèixer el potencial). El clima ha estat de confiança, ha respòs a totes les demandes formulades amb naturalitat (he observat cert element de contenció per “no parlar més del compte”) però com que responia de forma clara el que es demanava no he insistit.

A nivell personal he de reconèixer que jo sí que estava tensa, he seguit el guió al peu de la lletra i no he afegit ni tret cap pregunta, em preocupava començar a aprofundir en segons quins temes i no ser capaç de recuperar el fil de l’entrevista (anar-me’n per les rames i perdre’m). Després de fer-la he vist lo important que és gravar segons quines converses (siguin o no entrevistes) ja que si hagués hagut d’explicar tot lo comentat sense el suport de la gravació segurament hagués perdut detalls importants i informació rellevant. La densitat d’informació que sorgeix a vegades fa que de forma inconscient seleccionem el que creiem més important i per tant subjectivem (passem pel filtre propi) allò que valorem important del que ens diuen. Ara crec que en les converses de l’observació participant si hagués disposat de gravacions segurament trobaria matisos que ara ja se’m han escapat. També crec que aquest encontre individual i anònim permet obtenir informació més lliure, més directe de les experiències de cadascú (a l’inici ja he comentat les limitacions del grup), i que si disposés del temps necessari faria clarament dues coses;

-          Fer entrevistes a un nombre rellevant d’informants (a poder ser tots els del grup d’estudi)

-          No faria solament una entrevista, sinó que després d’estudiar detingudament les respostes obtingudes en la primera, en prepararia d’altres per aprofundir en aquells temes que valorés rellevants per al tema d’estudi.

Doncs aquestes han estat les reflexions al voltant de les últimes experiències de l’observació participant i de l’entrevista.

La propera actualització (i probablement última) que faré demà respondrà a l’últim apartat de la Pac i miraré d’exposar les conclusions a les que he arribat, tant del propi treball etnogràfic (com a procés de recerca), com de l’aproximació al plantejament inicial de la recerca.

Els factors externs afecten directament l’objecte d’estudi

Dia 3 i 4

Les dues últimes observacions participants no les puc valorar gaire positivament, en primer lloc perquè el dia 3 de novembre degut a les pluges no hi havia gent a l’espai i per tant no vaig poder assolir l’expectativa de seguir recollint més vivències concretes.

El dia 4 només hi havia dues persones a l’espai  (i d’una d’elles ja havíem recollit la seva experiència), quan vam demanar a la segona persona que ens expliqués la seva ens vam trobar que “no tenia ganas...he tenío bronca en casa”.

Algunes de les conclusions que extrec d’aquestes trobades és que hi ha factors externs que poden afectar el nostre objecte d’estudi.

La meteorologia en el cas dels estudis en àmbit obert (carrer) és un factor molt rellevant, ja que pot ser que la gent no es reuneixi a l’espai habitual, o que simplement no es reuneixin. També afecten el caràcter de la gent, es troben més neguitosos, més apàtics, més exaltats, etc...en funció del temps que fa.

 Les circumstàncies personals de cadascun dels subjectes en el seu dia a dia afecten la nostra observació, ja que no sempre estan predisposats a col·laborar, sobretot quan han tingut conflictes o, encara que no ens diguin el motiu, un dia xerren animadament amb tu i l’endemà ja no volen saber-ne res i no és per una qüestió personal “amb tu” (qui fa l’estudi), sinò que són les seves “històries” .

Per tant la paciència, una temporització adequada (no voler aconseguir la informació “per ahir”) la flexibilitat i el conèixer a cada subjecte de la manera més profunda possible ens permetrà adequar el ritme de l’investigació, si volem anar amb pressa i deixar de banda aquests factors externs, ens podem trobar “frustrats” per no assolir els objectius que ens havíem marcat.

Algunes vivències personals

Dia 28

En la quarta visita a l’espai i al grup vaig decidir recuperar el plantejament (que havia deixat aparcat) de  m’expliquessin situacions concretes i que reflexionessin sobre els motius que elles i ells valoren positius o negatius en la seva relació (particular)amb els equipaments i serveis.

Tot i que a l’espai hi havia 8 persones només dos d’elles ens van explicar un exemple de les seves vivències, els altres no ho van fer perquè a mitja visita es posa a ploure fort i tots vam marxar per refugiar-nos del xàfec.

Les dues vivències que van compartir tenien un component de conflicte, en un cas amb la professora de l’escola i amb l’altre amb “l’assistenta social”. Al mateix temps que vam conèixer els dos casos de conflicte també vam escoltar les estratègies de resolució que cadascú havia trobat. En ambdós casos passava per un canvi (d’escola i de porfessional), així que el que ens plantegem és si realment va ser una solució o un “fugir” de la situació i del servei. El poder coniexer de primera mà les seves vivències va suposar un acostament a les escales de valors a la manera com viuen i interaccionen amb els serveis des de la seva “mirada” particular.

Valoro positivament la trobada tot i que m’hagués agradat haver pogut recollir més experiències personals per poder  disposar de més casos concrets. Espero poder seguir recopilant-ne més per així disposar d’una informació més extensa i que serveixi per fer una comparativa entre casos personals i extreure així els patrons que tenen en comú.

Un dia intens...

Dia 27

Vaig  decidir fer un canvi en l’orientació i posposar el plantejament que em vaig fer amb les noies de que reflexionessin sobre els motius que elles valoren positius o negatius en la seva relació (particular)amb els equipaments i serveis. Vaig valorar que després de les dues trobades (amb nois i noies per separat) que seria interessant incloure el factor de transmissió familiar. És a dir, si el fet que les famílies utilitzessin o no els serveis i la valoració que en feien, ha pogut influenciar la relació que tenen ara els joves en els que he centrat l’estudi.

Curiosament el dia que em proposo plantejar el nou enfocament a l’espai es troben tres parelles (de mares/pares adolescents), la quantitat d’informació que vaig recollir no és molt significativa a nivell de quantitat, però si a nivell de qualitat de la informació obtinguda. La pregunta ha fet sortir a la llum pinzellades de la seva infantesa (amb indicadors del que anomenem factors de risc social). Em va alegra la varietat de respostes obtingudes (ja he comentat que el fet de ser pocs podia suposar una limitació) perquè crec que són  representatives de diferents realitats familiars (amb la particularitat i el punt en comú que són certament complexes i dures);

-          R: En el cas d’una família monoparental (mare i tres filles) l’únic servei que utilitzaven era el de “l’assistenta social” i de petits les reunions a l’escola. Un cop fet el pas a secundària s’abandona el seguiment escolar per part de la mare “como yo ya era mayor”

-          JM: El segon cas és de família amb pare i mare però amb rols familiars clarament marcats, el pare treballador aportava els diners i la mare era la cuidadora de la llar i els infants “la pobre mujé no sabe leer, asín que nunca iba a ningún lao”

-          C: El tercer cas és de pare i mare treballadors “como le hechavan muchas horas pos no tenian tiempo pa nada mas”,”yo creo que ni sabian que existia (la biblioteca)”

-          F: El quart cas és de pares amb situació de conflicte  “como en casa todo eran malos rollos” ús de la biblioteca com a espai “d’estar” “yo me iba allí (la biblioteca) pa no estar en casa[...], roneavamos con los chavales y pintavamos en la libreta”

-          J: coincideix amb el JM (pares treballadors)

-          J: quan vivia en un altre municipi, explica la utilització d’un casal quan era petita , a partir del canvi del lloc de viure “aqui ya no me apuntó a ná y yo creo que ella tampoco iba a ningun lao.” Al principi diu que la mare anava a les reunions del l’escola però ho va deixar de fer (per com ho explica, suposem que a secundària)

La reflexió que vaig fer in situ va ser “ha estat intens”, van sortir temes delicats però ho van  explicar amb normalitat, això em va generar  una sensació de confiança.

També em vaig preguntar si havia obtingut una dada important, i a posteriori valoro que sí. Els pares són els “referents”, els que aporten als fills una transmissió de valors, afecte (seguretat), uns patrons  de comportament (social) però també uns patrons culturals determinats. Tot i així crec que no pot ser significativa en el sentit que caldria preguntar-ho als pares, ja que els fills poden no recordar-ho o no saber-ho. Tinc la perspectiva i el “record” dels fills (i ells han explicat que no), però valoro que es una font d’informació “distorsionada”.  Hi hauré de seguir pensant...

Ells

Dia 25

Tal com em vaig plantejar cerco poder parlar amb els nois sobre els mateixos temes. A l’arribar a l’espai em trobo només tres nois, que porten consums elevats i que estant en  estat d’eufòria. D’entrada l’actitud ja és bastant diferent, es mostren més neguitosos, algun fins i tot més desconfiat. La manera d’expressar-se és també molt diferent, les noies es van auto-organitzar i van anar parlant per torns, els nois s’interrompen i acaben les frases els uns dels altres, fan més broma.  A més el motiu pel qual utilitzen els equipaments és més interessat (cobrar prestacions o cercar feina). Passada mitja hora d’haver iniciat la conversa es dona tot un moviment de gent, en marxen dos i n’apareixen nou. Això permet ampliar la recollida de dades, tot i que casi tots coincideixen amb el que han dit els tres primers.

A la pregunta de quins equipaments utilitzaven el repertori és més limitat;

-          Al Servei d’Ocupació de Catalunya (“el paro”), per renovar la prestació i cobrar.

-          A l’Eina (servei municipal d’ocupació), per fer recerca de feina, els hi ofereixen formació però no hi estan interessats.

-          Els Serveis Socials d’Atenció Primària (SSAP) (“l’assistenta social”), per cobrar prestacions complementàries.

-          A l’escola, reunions obligades amb els tutors

On tots coincideixen és en el “paro” la resta va més en funció dels interessos de cadascú, i la visió que en tenen és molt negativa doncs valoren que no satisfan les seves necessitats (ells només mostren interès per tenir una feina). Sobre els serveis que tenen a veure amb els seus fills creuen que aquesta és una obligació de les mares, i si algun hi va es perquè sap que si juga la prestació que li tramiten des del SSAP.

Expliquen més detalls sobre coses concretes que els han passat. He de dir que la primera impressió va ser que no s’ho prenien massa seriosament, però un cop avançava me n’adonava que la seva impulsivitat en les respostes també implicava més transparència, tal com vaig anotar al quadern de camp són “ells en estat pur”. En aquest sentit elles van controlar molt més el què i el com ho deien.

Desprès d’aquesta visita puc dir que una de les dades que en puc extreure de la comparació entre utilització d’equipaments entre nois i noies és la diferenciació de rols i funcions que s’assignen. Les noies tenen un rol de “mare” molt accentuat ja que la majoria de serveis i equipaments que utilitzen estan relacionats amb els seus fills, en canvi els nois miren més per ells, els serveis que utilitzen estan relacionats amb la feina.

1 ª Setmana

Durant la setmana del 17 al 21 d’octubre he realitzat dues vistes a l’espai on desenvolupo el treball etnogràfic.  La manera com estructuro el diari és fent anotacions sobre el terreny i immediatament finalitzada la trobada poso un petit apartat de reflexió. Tot seguit explico les refelxions tant de les trobades com de la manera com les he desenvolupat, pretent tenir una visió autocrítica per tal de millorar l'experiència.

Dia 17

Durada de la trobada: 45 minuts

Primer contacte i presentació al grup de la recerca.

La primera qüestió que se’m planteja és no haver pogut fer una observació inicial sense fer cap intervenció, per dos motius, el primer és que l’espai on es reuneixen és un “cul de sac” i per tant no s’hi pot passar o estar sense cridar l’atenció, quan apareixo per la cantonada ells ja em veuen. Per altra banda el grup sobre el que faig el treball etnogràfic forma part del projecte amb el que treballo com a educadora de carrer i per tant hi ha uns vincles de coneixement i confiança molt alts, només arribar a l’espai ja em saluden i em pregunten què hi faig allà fora de l’horari al que estan habituats veure’m. Aquest vincle de confiança i de coneixement sobre el s individus fa que al diari hagi fet anotacions des del primer moment tenint en compte informacions/coneixements que ja tenia previs. Reconec que no he assolit una primera mirada com a observadora “des de fora”.

Crec que el fet de proposar un tema que ja sabia abans d’iniciar la recerca que creava un cert “malestar” en el grup fa que d’entrada hagi hagut de moderar els comentaris inicials, per no començar “la casa per la teulada” i tenir les coses ben estructurades, l’allau de comentaris inicials m’ha sorprès, crec que han estat formulats sense pensar massa . En aquest cas dubto si amb això he coartat la seva manera d’expressar-se.

Dia 19

Durada de la trobada: 1 hora 20 minuts

Observació participant  a través de preguntes sobre el tema d’estudi obertes a tot el grup

M’he trobat amb 5 noies i la conversa ha anat estructurada al voltant d’una pregunta inicial. Les respostes han estat pensades i la conversa s’ha desenvolupat de forma natural. La qüestió plantejada era : Amb quins serveis/equipaments esteu en contacte i per quin motiu?

El perfil de noies era bastant homogeni, són noies de 18-20 anys amb fills a càrrec (el més petit té tres anys ja) i les respostes obtingudes d’entrada han anat molt relacionades amb aquest aspecte de la seva vida. Posteriorment he centrat més l’atenció en elles (deixant de banda el tema dels fills). Els serveis que han anomenat han estat:

-          L’Escola, perquè hi van els seus fills.

-          L’Oficina Municipal d’Escolarització, perquè és on han fet les inscripcions i on han demanat les beques.

-          Els Serveis Socials d’Atenció Primària (SSAP) (“l’assistenta social” com diuen elles), perquè ja hi tenien contacte anterior amb les seves mares, i perquè els facilitin la tramitació d’ajuts.

-          Al Servei d’Ocupació de Catalunya (“el paro”), per renovar la prestació i per apuntar-se a ofertes de feina.

-          A la Seguretat Social, per tramitació de prestacions.

-          Al CEDIAP (Centre de Desenvolupament Infantil i d’Atenció Precoç), per derivació del SSAP.

He fet referència a d’altres serveis, com la biblioteca, el Centres Cívics, el servei d’ocupació municipal i la resposta ha estat negativa.

He deixat obert el tema de la propera trobada, i hauria d’intentar que no anés tant dirigit  a través de les meves preguntes. Valoro que el proper dia m’hauria de trobar amb els nois per tal d’obtenir la mateixa informació des de la seva perspectiva i així poder comparar les respostes.